Arxiu de la categoria: Navegant

Quan l’ensenyar pit s’excusa en una moda

M’ha fet gràcia llegir que als Estats Units està creant polèmica un club de lectura anomenat The Outdoor Co-Ed Topless Pulp Fiction Appreciation Society (OCETPFAS), on bàsicament els divendres es reuneixen un grup de dones per anar a llegir a Central Park tot ensenyant les mamelles. La reivindicació, més enllà de la comoditat que pot aportar llegir sense pressió quan fa bon temps, preten manifestar i donar a conèixer que la llei americana “Permet a les dones anar en topless als mateixos llocs que els homes” i volen donar-ho a conèixer perquè la resta de dones hi perdi la por.

Mugrons i literatura, a Central Park

Mugrons i literatura, a Central Park. Font: PlayGround Noticias

I entre cupcake i cupcake, els protagonistes de les converses i les lectures són llibres que defineixen com pulp fiction (vegeu llista dels seus recomanats). Si feu una ullada al seu blog es fan un fart de penjar fotos. És aquest el punt on he començat a dubtar de si realment és una reivindicació o si és purament una excusa per mostrar-se i alliberar el seu exhibicionisme, perquè entre foto i foto s’hi veuen pocs llibres però molta carn, molta més de la que engloba el concepte “topless”.

Arribarà la moda a la Ciutadella?

El poder relacional de Facebook

Fa una estona, tot fent una ullada a Facebook he descobert via 324.cat una notícia desagradable, mai és desitjable la mort de ningú. Tot i això, el que m’ha cridat l’atenció ha estat aquesta habilitat que té el giny de Facebook de mostrar continguts relacionats, suposo que en funció de l’analisi de dades del que està publicant la gent en aquells moments.

Captura del Timeline a Facebook

Captura del Timeline a Facebook

Suposo que l’evolució de la tecnologia està al marge dels critèris morals i cortesia amb els que ens hem educat. O potser la seva forma de respecte és amagar la opció de fer “like” al contingut relacionat?

El Barri Gòtic de Barcelona no existeix

Fa uns dies l’amic Sergi va compartir al seu Facebook l’emissió d’un programa de BTV que parla de la Història de Barcelona i on Dani Cortijo explica que el Barri Gòtic de Barcelona és fals, va ser creat per a reclam turístic. No és massa llarg i és de visió obligada! ;)

En primer lloc em va sobtar, però està molt ben explicat, amb fotografies d’abans i després de la remodelació, i per tant suposo que deu ser veritat. M’agradaria imaginar la gent de l’època en que feien les obres què pensava… “Perquè coi posen aquest pont aquí?”.

En aquest web teniu tota la informació dels canvis que es van fer, d’aquesta recreació gòtica per a finalitats turístiques.

Operación Palace, 23-F

Operación Palace - Jordi Évole. Font: La Sexta

Operación Palace – Jordi Évole. Font: La Sexta

Acabo de veure el fals-documental de Jordi Évole, aquest que ha creat tanta polèmica els darrers dies i que ofereix la veritat sobre el cas del 23-F, sota el títol de Operación Palace.

En primer lloc, em sembla una idea molt bona i una bona realització, amb uns actors que al ser els personatges reals de la història hi donen més veracitat. El concepte de fals-documental m’agrada molt i crec que és molt necessari a la societat actual pel que provoca: més enllà de la simple polèmica de si està bé o no “jugar” amb la gent, provoca dubte, provoca pensament, provoca debat.

S’han fet altres peces similars al llarg de la història però aquesta (crec) és la primera que ha coincidit en l’era de les xarxes socials, creant un autèntic fenomen transmedia a les xarxes durant l’emissió i les hores següents.

Així doncs, crear dubte i fer pensar a la gent crec que és l’objectiu del gènere. En un artícle sobre aquest documental, Eugenio Viñas diu que “Una mentira no explica una verdad, sin embargo puede ayudar a comprenderla.”. En aquest cas, no ens hem de creure una versió ni l’altre, hauríem de fer-nos nosaltres una idea pròpia.

Com a tema de fons, al documental diuen que aquesta peça és fruit de no poder accedir a la informació classificada del 23F, que ens han explicat una versió de la història però que fins d’aquí dècades no podrem saber la veritat. Si a la peça documental que estic comentant no ens haguéssin dit al final que era mentida, estic convençut que moltíssima gent l’hauria donada per verídica, de la mateixa manera que deu haver passat amb moltíssimes històries que ens han explicat.

Estem acostumats a donar per vàlid tot allò que ens expliquen els mitjans d’informació, sense contrastar-ho, i ara és precisament quan ho tenim més fàcil que mai l’accés a la informació.

De falsos documentals se n’han fet molts al llarg de la història. El primer va ser Orson Welles, amb La guerra dels mons (1938). Un programa de ràdio que narrava l’arribada a la terra de Marcians, i que molts oïents van creure’s com a cert. El documental de Jordi Évole diu estar inspirat en Opération Lune (2002), del canal francès ARTE, que desmenteix l’arribada a la Lluna.

Conec un cas de fals documental que em va agradar molt en el seu moment i que recomanaria a tots els qui estigueu llegint aquesta entrada. És una sèrie de falsos documentals dirigits per l’Empar Moliner i que va emetre TV3 i que es deia Herois quotidians (2008). Parlant de temàtiques molt diverses però actuals, feia una mirada irònica i àcida de tot el que es considera políticament correcte. El meu preferit, sense cap dubte, és el capítol sobre una empresa d’adopció decorativa, AdoptaDecor. També el de la Marisqueria Halal.

Recordo de l’època d’emissió que molta gent no ho entenia, o no s’ho prenia bé, es queixaven que s’emetés aquest programa per TV3… suposo que és el que pretenia l’Empar, no?